Les raons per les quals una persona o una família decideixen canviar el seu municipi de residència poden ser molt variades i no es troben desagregades a les estadístiques que he pogut trobar. Certament, és evident que hi ha migracions provocades per canvis personals o familiars amb impacte econòmic (emancipació de la joventut, divorcis, viduïtat, atur…) però això passa malauradament a tots els municipis i no necessàriament impliquen una migració forçosa. Si mirem les dades no es poden treure conclusions concloents. L’estadística disponible a la qual podem recórrer és la de migracions per municipi, la qual posada en relació a la població ens dóna una idea de la magnitud del problema.
La mitjana dels anys 2018, 2019 i 2020 indica que cada any emigra el 3,8% de la població de Sant Cugat (per la raó que sigui). Doncs bé, estudiada aquesta mateixa dada per altres municipis veiem dades que podrien sorprendre: Cerdanyola, 3,9%; Cornellà, 4,3%; Santa Coloma de G., 4,7%; L’Hospitalet, 5,4%; entre moltes altres. De fet, estudiats 25 municipis catalans comparables veiem que Sant Cugat queda a la part mitjana de taula.
Com hem d’interpretar que emigri molta més gent de L’Hospitalet que de Sant Cugat? És evident que en tots dos casos, com en qualsevol altre, hi ha migració forçosa, però quanta? També en tots dos casos hi haurà migracions buscant millores de qualitat de vida, ambients més rurals, i moltes altres que tenen a veure amb altres raons personals, laborals o professionals. A Sant Cugat, per exemple, que acull tantíssimes persones expatriades que treballen a les multinacionals de l’entorn, es podria dir que aquesta xifra de migracions considerant només la població local hauria de ser encara més baixa? No ho sabem.
El que sí es pot afirmar és que les dades no indiquen que Sant Cugat expulsa més que la resta de municipis comparables. En alguna mesura que desconeixem tots els municipis, Sant Cugat també, expulsen població per raó de renda i aquest és un fenomen molt indesitjable que cal combatre. És més, és intuïtivament probable, i de fet segur que tothom coneix casos, jo també, que a Sant Cugat aquest fenomen sigui més greu, que hi hagi potser més població expulsada per raó de renda que a d’altres municipis simplement perquè Sant Cugat és molt més valorat i per tant més car. Però igualment, també és segur que té més capacitat de retenció perquè és capaç d’oferir més i millors oportunitats vitals a la seva gent (més formació, més i millor ocupació i per tant menys atur i salaris més alts, millor xarxa de protecció social, més habitatge protegit, etc.).
Les conclusions d’aquest article són dues. Primera, el Tripartit fa servir eslògans electoralistes sense fonament (governs “elitistes”, “classistes”, “expulsa”…). El problema és que a partir d’aquests propugna ni més ni menys que un canvi de model! Una “transformació” que vol que Sant Cugat sigui una ciutat densa, compacta i molt més gran, un ciutat pitjor. Poca broma. Tot plegat quan el que mostren les dades és just el contrari: que el Model Sant Cugat desenvolupat des de finals dels ’80 (urbanisme a escala humana i equilibri territorial + cohesió social i impuls cultural + economia potent i diversificada + gestió pública avançada), és capaç d’oferir moltes més oportunitats a la seva gent durant tot el seu cicle vital.
I segona: I tant que sí! Sant Cugat ha d’enfortir les seves polítiques orientades a fer possible la permanència de la seva població al municipi i fins el mandat passat ho havia fet més que la gran majoria de municipis comparables. Malauradament, del govern ERC-PSC-CUP actual no podem dir el mateix.
El Tripartit governa basant-se en diagnòstics molt febles i conseqüentment pren decisions molt equivocades i d’impacte molt negatiu en la qualitat de vida. Per sort, en general, és un govern poc preparat per gestionar i la seva lentitud extrema podria fer que les coses es puguin revertir a partir de 2023. Ara bé, si governen 4 anys més les cicatrius molt em temo que seran ja inesborrables.
Carles Brugarolas
Regidor de Junts per Sant Cugat
Article publicat a Cugat Media
